Una
voz, exquisita.
Una guitarra.
Una mujer, sensible y cálida.
Una guitarra.
Una mujer, sensible y cálida.
Funde
música y poesía, entona ….” La Gavina”
Y ya se ha creado en la sala una atmósfera entrañable.
Y ya se ha creado en la sala una atmósfera entrañable.
Un
mensaje a favor de la mujer, especialmente la que no firma obras que devienen míticas sin
que nadie sepa que su autoría es femenina. Citará a Consuelito Velázquez –mejicana-, Chabula Granda-peruana- o Mª Teresa Lara- mejicana- entre otras, cuya autoría de letras de canciones universalmente conocidas, es desconocida. O a “La tejedora de vida”, la mujer indígena que borda en su huipil la historia y filosofía de su vida y la muerte…
que nadie sepa que su autoría es femenina. Citará a Consuelito Velázquez –mejicana-, Chabula Granda-peruana- o Mª Teresa Lara- mejicana- entre otras, cuya autoría de letras de canciones universalmente conocidas, es desconocida. O a “La tejedora de vida”, la mujer indígena que borda en su huipil la historia y filosofía de su vida y la muerte…
Marina Rossell además de sus propias composiciones,
destaca en sus canciones poesía de mujeres como ROSA LEVERONI, ANGELS GREGORI o
Mª MERCÉ MARÇAL.
En su último trabajo canta a MOUSTAKI.
En su último trabajo canta a MOUSTAKI.
Con
“El metec” finaliza, dejándonos esa
sensación de dolça melangia del
comienzo.
Oh, gavina voladora,
que volteges sobre el mar,
i al pas del vent mar enfora
vas voltant fins arribar
a la platja solejada
platja de dolços records,
on dia i nit i fa estada
la nina del meus amors
Quan la vegis sola
prop la quieta onada,
don-li la besada
que li envio més fervent
Digues-li que sento
dolça melangia,
i que en ella penso
en tot moment.
Oh, si igual que tu gavina
la mar pogués travessar,
fins arribar a la platja,
on tan dolç és recordar
i veure la imatge bruna
en el seu bell despertar
de la nina que entre somnis
és tan grat d'acariciar
Quan la vegis sola
prop la quieta onada,
don-li la besada
que li envio més fervent
Digues-li que sento
dolça melangia,
i que en ella penso
en tot moment.
que volteges sobre el mar,
i al pas del vent mar enfora
vas voltant fins arribar
a la platja solejada
platja de dolços records,
on dia i nit i fa estada
la nina del meus amors
Quan la vegis sola
prop la quieta onada,
don-li la besada
que li envio més fervent
Digues-li que sento
dolça melangia,
i que en ella penso
en tot moment.
Oh, si igual que tu gavina
la mar pogués travessar,
fins arribar a la platja,
on tan dolç és recordar
i veure la imatge bruna
en el seu bell despertar
de la nina que entre somnis
és tan grat d'acariciar
Quan la vegis sola
prop la quieta onada,
don-li la besada
que li envio més fervent
Digues-li que sento
dolça melangia,
i que en ella penso
en tot moment.
ROSA
LEVERONI
És la claror daurada de la posta
d'un dia de tardor
que veig en els teus ulls i que m'ofrenen
la teva tremolor.
És aquell deix cansat, com d'arribada,
després de tràngols forts,
a l'esperat recer,
on tots els somnis
troben la pau dels ports.
És el somriure lleu, la veu sonora
d'haver estimat ja tant,
que em prenen dolçament i se m'emporten
sense saber on van...
MARIA MERCÈ MARÇAL
NO SÉ ESTIMAR-TE…
No sé estimar-te sense el feix
d’ombra que em fa gep a l’esquena
-com la deixalla més obscena
a contrallum del cant que neix.
No sé estimar-te sense el pes,
pes mort que llasta barca i ombra
-com l’ala estèril del pesombre
a contrallei del somni tes.
No sé estimar-te sense mort:
salpa l’amor, foll com un rei
que, enverinat, cerqués remei
que l’alta nit i fora port.
A contra-llum, a contra-llei
no sé estimar-te sense mort.
ANGELS GREGORI
Al poble es va quedar la meua adolescència
guardada en una caixa de llumins.
També es va quedar l'ànsia
de totes les meues primeres coses:
el primer porro
el primer amor
el primer dolor
el primer poema
la primera moto
el primer cinema
el primer viatge
l'últim any a l'institut.
Al poble es va quedar la llengua de la meva infantesa,
la del color de les cama-roges i l'aspror dels llicsons,
la que encara ara, quan la parle a Barcelona, no m'entenen.
Al poble es va quedar la casa amb la piscina i les palmeres
on passàvem els estius la família,
que també es quedà,
i amb qui ara, cada cop que hi torne, dinem junts els dissabtes.
Al poble es va quedar la placeta,
que ha estat, des de petita, el meu ideal de felicitat,
i que, per a mi, dir placeta és com si per exemple Brines
digués l'Elca, o Josep parlés de La Drova.
Al poble es va quedar la meua col·lecció de fòssils
trobats a les muntanyes de la Font de l'Om.
I es van quedar els horts on anàvem
en eixir de classe en el temps de l'institut
que ara el tombaran perquè l'esclerosi dels anys
ja no l'aguanta.
I es van quedar els avis
i es va quedar ma mare i es van quedar mon pare
i es va quedar ma tia i també les meues cosines.
I van reparcel·lar els camins d'El Tou,
els que de petita em duien directament al blau del mar,
com l'entrada amb vaixell, a la matinada,
al Port de Palma de Mallorca.
Al poble es va quedar la il·lusió,
la meua, la d'anar-me'n a Barcelona i tornar,
encara ara, per veure el poble en la distància
justa que em pertoca,
la d'estar allà sense poder deixar d'estar ací.
I ara que tot això em passa,
ara que vaig, i vinc, i torne.
guardada en una caixa de llumins.
També es va quedar l'ànsia
de totes les meues primeres coses:
el primer porro
el primer amor
el primer dolor
el primer poema
la primera moto
el primer cinema
el primer viatge
l'últim any a l'institut.
Al poble es va quedar la llengua de la meva infantesa,
la del color de les cama-roges i l'aspror dels llicsons,
la que encara ara, quan la parle a Barcelona, no m'entenen.
Al poble es va quedar la casa amb la piscina i les palmeres
on passàvem els estius la família,
que també es quedà,
i amb qui ara, cada cop que hi torne, dinem junts els dissabtes.
Al poble es va quedar la placeta,
que ha estat, des de petita, el meu ideal de felicitat,
i que, per a mi, dir placeta és com si per exemple Brines
digués l'Elca, o Josep parlés de La Drova.
Al poble es va quedar la meua col·lecció de fòssils
trobats a les muntanyes de la Font de l'Om.
I es van quedar els horts on anàvem
en eixir de classe en el temps de l'institut
que ara el tombaran perquè l'esclerosi dels anys
ja no l'aguanta.
I es van quedar els avis
i es va quedar ma mare i es van quedar mon pare
i es va quedar ma tia i també les meues cosines.
I van reparcel·lar els camins d'El Tou,
els que de petita em duien directament al blau del mar,
com l'entrada amb vaixell, a la matinada,
al Port de Palma de Mallorca.
Al poble es va quedar la il·lusió,
la meua, la d'anar-me'n a Barcelona i tornar,
encara ara, per veure el poble en la distància
justa que em pertoca,
la d'estar allà sense poder deixar d'estar ací.
I ara que tot això em passa,
ara que vaig, i vinc, i torne.
Poetas sin sofá con Marina Rossell. |
FUNDACIÓN CAJA CASTELLÓN
Ciclo de charlas-coloquio “Femenino
Singular”
28 noviembre 2012
28 noviembre 2012