Poema de Enric Alicart

                                  

                                 GOLONDRINA

            Sí,
            se transmutan las formas
            con esta irreal luz afilada,
            golondrina pasajera.
                     Pocos días,
            tierra,
            algarabía infantil,
            ruido de grillos
            y algún amigo distante.
                     La luna creciente ya te conoce,
            insaciable devoradora de insectos.
            La luna omnipresente te espía
            desde las almenas del castillo.
            Ya sabe que tienes una ala herida.
            Sí,
            el ala que te partiste una noche
            en que ebria de alegría
            conducías tu motocicleta
            hacia la discoteca.
                     Y ya sé que te lo sospechas,
            golondrina pasajera:
            te sueño.


                      Enric Alicart


                             Cuaderno de Poesía #11 de Poetas sin sofá

PARTIDA. Poema de ENRIC ALICART

          El primer signo del alba,
el temblor del rocío,
te sorprende preparando tu equipaje de aire y palabras.
La partida.
      Mientras tu amigo se despereza,
vas apartando esos objetos tan inútiles
que, como un lastre, te impedían el vuelo.
      Tu amigo,
ese yo recién nacido,
será tu única compañía.
Tu corazón, la brújula.
      Como un absurdo peregrinaje
será la búsqueda.
      Ya, algunos pedazos de ti mismo,
pesadas sombras de cartón,
danzan entre los pinos.
      Marca el compás de ese esperpéntico baile,
el aburrido hábito de la renuncia.


                   Enric Alicart


                          Cuaderno de Poesía #11 de Poetas sin sofá

                  

UNA RÀFEGA DE VENT. Poema de ENRIC ALICART

                                                                               A l'incombustible Rigo 

De sobte, una ràfega de vent enjogassada

enlaira l’emparrat de la terrassa.
Trencadissa de vidres, arestes afuades,
fulls de periòdic volant lliures per l'aire,
l'eixordadora frenada d'un cotxe,
flaire de socarrim, espirals de fum i pols.
Tots els clients vibrem alhora,
amb l’esguard fix en un punt llunyà
Cridem sense escoltar-nos
i ens belluguem com alacrans envoltats de foc.

Tot il·luminat, el meu amic maníac
em xiuxiueja a cau d'orella:
El món és energia.
L'energia som nosaltres.
Nosaltres som Déu.

                       Enric Alicart

                              Cuaderno de Poesía #10 de Poetas sin sofá

LES OBLIGACIONS

Ens fonem en una letargia terrosa
empentats per unes obligacions
aparegudes abans que trencarem
la closca de l'ou.  
Marxem endormiscats
per ordres alienes
tallades en el gel.
S’esmuny la nostra suor
per les clavegueres de la pau.

            Planxe la roba d’un amant malastruc.

            Medite després de dinar.
            M’afaite per anar a la feina.
            Complisc amb la meua costella
            la nit del divendres.

Les obligacions són les benes que embolcallen

aquests cossos esmorteïts
quan s'arrosseguen desesmats
per les voreres de la por.
Són el fil emprat per cosir
la disfressa quotidiana
que ens allunya del perill.

            Sols bec birra el dissabte.

            No alce la veu en les assemblees.
            Done almoina als pidolaires.
            Prenc tota la medicació receptada pel psiquiatra.
            Romandré fidel fins la mort.

Capvespre d'estiu, vora la platja. Una gavina mar endins. Em desfaig de les robes que embolcallen el meu cos, i nadant rere l'au peixatera, arribe a aquesta illa on l’oblit no em permet ni recordar el meu nom. 

                    Enric Alicart

Cuaderno de Poesía #7 de Poetas sin sofá