Antoni Albalat. Cuaderno 9 "E"

Antoni Albalat. Cuaderno 9 "E"
Antoni Albalat. Cuaderno 9 "E"

martes, 30 de octubre de 2012

BARRIO DE SHAAR (ALEPO, SIRIA)







Dicen los viejos
que contemplar el sol otra mañana
es un milagro:

Un día más con vida y podrás escuchar
pequeños cascabeles invisibles.

Él nunca quiso hablar con una lápida
pero, ventanas hacia adentro,
sus ojos tintinean.

Un tullido en la calle me recuerda
viejas estatuas bizantinas
y todas las palabras
que cuelgan de esos muros derruidos.

Las calles son volcanes,
hay muertos que no pueden
abrirse más los ojos
y una sábana blanca
pinta de nieve los balcones.

Ya casi es mediodía.

Los dedos de ese hombre
ya son, a estas alturas, 

incandescentes

debilidades.
Rafael Correcher Haro 

domingo, 28 de octubre de 2012

PAVANA DE LA VECINA VIUDA



Cuando la basura bajo por la noche,
en tu descansillo me esperas ansiosa
con labios fruncidos y ojos de reproche,

triste, compungida, visceral, celosa.
me pides un beso;
me tienes poseso…
borro al instante basura y regreso.

Bajar la basura no puede llevar

el tiempo que tarda… ¡dos horas!…mi amor.
Seguro que cuentos me querrá contar.
¡No dirá otra vez lo del ascensor!

Lo espero en la cama.

¡Va solo en pijama!
Sé que me quiere; no importa la fama.

            

                      © Ximo González


miércoles, 24 de octubre de 2012

FRANCISCO J. BLASCO EN LAS ONDAS



11 de la noche –hora española- del domingo 14 de octubre.

Todos conectados a la red, sintonizando la emisora argentina Raíces, FM 88.5

El programa radiofónico “Calidoscopio”, envolvía su mensaje de paz y tolerancia en Poesía procedente de diversos países de habla hispana y en Música universal.

Dos nombres, el de nuestro querido compañero Francisco J. Blasco y el de nuestro grupo Poetas sin sofá se expandieron por las ondas. Los poemas de Francisco, “Hoy te eché de menos” y “Poema por Ciudad Juárez” volaron hasta alcanzar todos los rincones del planeta.


                          ¡ENHORABUENA, FRANCISCO!

 

domingo, 21 de octubre de 2012

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS


"Feia segles que, al País Valencià, no es feia sentir, en poesia, una veu tan intensa i tan potent"

(Joan Fuster: Literatura catalana contemporània. Barcelona: Curial, 1976)




 HOMENATGE A VICENT ANDRÉS ESTELLÉS




SOLEDAD BENAGES







El vi


No podia faltar el vi damunt la taula.
Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit: el vi encenia la taula,
encenia la casa, encenia la vida.
Una vella litúrgia el posava a la taula.
Una vella litúrgia nocturna, inescrutable,
encenia la sang, palpitava en els ulls.
Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit, la nit febril de la caverna.
El vi begut, en casa, a l'hora de menjar.
S'oficiava el vi, lentament i greument.
Parle del vi dels pobres. El vi que ens feia forts.
Un tros de ceba crua, un rosegó de pa,
i un got de vi solemne. Parle del vi dels pobres,
begut solemnement, l'aliment de la còlera,
el vi o sosteniment de l'afany o la ràbia.
El vi de l'esperança, el vi dels sacrificis,
l'esperança rompuda, plantar cara a la vida.




Els amants


No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobta encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles.
Es desperta, de sobta, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les "Rimas" de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.




Francesc Parcerisas ha definit així la poesia de Vicent Andrés Estellés: "la seva poesia parteix d'uns elements ben determinats: el món quotidià i els seus aspectes més vulgars, el diàleg amb alguns autors predilectes (Ausiàs March, Garcilaso, Horaci, Catul i els poetes catalans des de Riba i Foix fins a Espriu i Ferrater), la vindicació d'un poble i d'una llengua sotmesos al silenci i, per damunt de tot, la necessitat obsessiva d'escriure per tal de deixar constància del món i de l'experiència del poeta, de catalogar la realitat en forma de paraules, i l'exaltació de les relacions eròtiques com a motivació bàsica d´aquesta vida i únic enfrontament significatiu amb la mort
(Enric Bou: "Vicent Andrés Estellés, una inconformitat", Serra d'Or, juliol-agost, 1978)