Antoni Albalat. Cuaderno 9 "E"

Antoni Albalat. Cuaderno 9 "E"
Antoni Albalat. Cuaderno 9 "E"

viernes, 30 de noviembre de 2012

MARINA ROSSELL: DONES I POESIA


Una voz, exquisita.
Una guitarra.
Una mujer, sensible y cálida.
Funde música y poesía, entona  ….” La Gavina”
Y ya se ha creado en la sala una atmósfera entrañable.

Un mensaje a favor de la mujer, especialmente  la que no firma obras que devienen míticas sin
que nadie sepa que su autoría es femenina.  Citará a Consuelito Velázquez –mejicana-, Chabula Granda-peruana- o Mª Teresa Lara- mejicana-  entre otras, cuya autoría de letras de canciones universalmente conocidas, es desconocida. O a “La tejedora de vida”, la mujer indígena que borda en su huipil la historia y filosofía de su vida y la muerte…
 
Marina Rossell además de sus propias composiciones, destaca en sus canciones poesía de mujeres como ROSA LEVERONI, ANGELS GREGORI o Mª MERCÉ MARÇAL.
En su último trabajo canta a MOUSTAKI.   

Con “El metec” finaliza, dejándonos esa sensación de dolça melangia del comienzo.


Oh, gavina voladora,
que volteges sobre el mar,
i al pas del vent mar enfora
vas voltant fins arribar
a la platja solejada
platja de dolços records,
on dia i nit i fa estada
la nina del meus amors

Quan la vegis sola

prop la quieta onada,
don-li la besada
que li envio més fervent
Digues-li que sento
dolça melangia,
i que en ella penso
en tot moment.

Oh, si igual que tu gavina

la mar pogués travessar,
fins arribar a la platja,
on tan dolç és recordar
i veure la imatge bruna
en el seu bell despertar
de la nina que entre somnis
és tan grat d'acariciar

Quan la vegis sola

prop la quieta onada,
don-li la besada
que li envio més fervent
Digues-li que sento
dolça melangia,
i que en ella penso
en tot moment.



ROSA LEVERONI

És la claror daurada de la posta
d'un dia de tardor
que veig en els teus ulls i que m'ofrenen
la teva tremolor.

És aquell deix cansat, com d'arribada,
després de tràngols forts,
a l'esperat recer,
on tots els somnis
troben la pau dels ports.

És el somriure lleu, la veu sonora
d'haver estimat ja tant,
que em prenen dolçament i se m'emporten
sense saber on van...



MARIA MERCÈ MARÇAL

NO SÉ ESTIMAR-TE…


No sé estimar-te sense el feix
d’ombra que em fa gep a l’esquena
-com la deixalla més obscena
a contrallum del cant que neix.

No sé estimar-te sense el pes,
pes mort que llasta barca i ombra
-com l’ala estèril del pesombre
a contrallei del somni tes.

No sé estimar-te sense mort:
salpa l’amor, foll com un rei
que, enverinat, cerqués remei
que l’alta nit i fora port.

A contra-llum, a contra-llei
no sé estimar-te sense mort.



ANGELS GREGORI

Al poble es va quedar la meua adolescència
guardada en una caixa de llumins.
També es va quedar l'ànsia
de totes les meues primeres coses:
el primer porro
el primer amor
el primer dolor
el primer poema
la primera moto
el primer cinema
el primer viatge
l'últim any a l'institut.
Al poble es va quedar la llengua de la meva infantesa,
la del color de les cama-roges i l'aspror dels llicsons,
la que encara ara, quan la parle a Barcelona, no m'entenen.
Al poble es va quedar la casa amb la piscina i les palmeres
on passàvem els estius la família,
que també es quedà,
i amb qui ara, cada cop que hi torne, dinem junts els dissabtes.
Al poble es va quedar la placeta,
que ha estat, des de petita, el meu ideal de felicitat,
i que, per a mi, dir placeta és com si per exemple Brines
digués l'Elca, o Josep parlés de La Drova.
Al poble es va quedar la meua col·lecció de fòssils
trobats a les muntanyes de la Font de l'Om.
I es van quedar els horts on anàvem
en eixir de classe en el temps de l'institut
que ara el tombaran perquè l'esclerosi dels anys
ja no l'aguanta.
I es van quedar els avis
i es va quedar ma mare i es van quedar mon pare
i es va quedar ma tia i també les meues cosines.
I van reparcel·lar els camins d'El Tou,
els que de petita em duien directament al blau del mar,
com l'entrada amb vaixell, a la matinada,
al Port de Palma de Mallorca.
Al poble es va quedar la il·lusió,
la meua, la d'anar-me'n a Barcelona i tornar,
encara ara, per veure el poble en la distància
justa que em pertoca,
la d'estar allà sense poder deixar d'estar ací.
I ara que tot això em passa,
ara que vaig, i vinc, i torne.

Poetas sin sofá con Marina Rossell.


FUNDACIÓN CAJA CASTELLÓN
 
Ciclo de charlas-coloquio “Femenino Singular”

28 noviembre 2012
 

martes, 27 de noviembre de 2012

ETRUSCA



Tanto tiempo perdida
en el laberinto desmadejado
de mi memoria.

Hoy, una Sonrisa
me ha devuelto la palabra.

Desvelado el enigma
del jardín gay
irlandés
en “El autobús lila”.

Azul,
aromática
flor entre rododendros,
mágica luz,
Genciana.

      Mariajosé Sangorrín