ESPELMA

La pluja esperava que arribaren elles
i elles al jardí, agafades de la mà
esperaven la pluja
escoltaven el vent i el silenci
que apropava la mar i el misteri.

Des del horitzó venia la tempesta
com arriba la llum
cavar, posar pedres, trossets de troncs,
fulles, per refugiar-los
com cavar la terra per colgar un credo
al subsol els insectes se senten protegits.

Dins era fora

i sempre coincidiexen les marees
amb tantes altres coses!
I colpegen remors, paraules estranyes
com predicadors per-versos que fugen del vent
clams enllà de la mar
les cançons infantils serien una espelma encesa a l’oli
la llum que entrellaça els somnis
ocells d’un silenci.


                 Esperanza Vives

                           Cuaderno de Poesía #9 de Poetas sin sofá