***

Deixem els llibres a la prestatgeria

i com qui es descalça la pell

i lliure s'aixopluga en la follia

dels jorns que cremen
quan s'aboquen àvides

les paraules als solcs d'argila,

vinclem els sentits

i escoltem com es rompen


en gemecs badats


que festegen la tremolor del sòl


sota el porxo de la mirada.

Com una llum virolada,


que estranya avança cap al migjorn,


aquest suïcidi d’ombres,


aquesta corrua de mil espectres


capgirada en fils de color,


aquests ulls que amarats de coratge


encara frissen per mudar la veu,


i encara enyoren aquelles retxes de sol,


aquell petit desig 


que es repenja mar endins.

Caminar plegats és impossible

quan teu és el camí

i meua la petjada.


Caminar plegats és passejar


sense donar-li treva al sol,


alleugerir les passes inexpertes,


deixar-les avançar, 


compartir noves descobertes


sempre en paral·lel,

i sobretot fer del camí, música,


i de la música, ball,


i saber-ne fer el ball,

ballar descalços i lliures,


ben lliures,

lliures de la forma 


que ens encotilla i emmotlla.

   Joana Navarro

Cuaderno de Poesía #6 de Poetas sin sofá