RENÀIXER CADA JORN. Poema de VICENT JAUME ALMELA

La llum de la matinada
ja clareja darrere el finestral,
les parpelles descloses
deixen pas a la mirada,
els ulls, encara enterbolits
reconeixen l’estança.
Endormiscat m'estire
i quiet escolte l’alenar lleu,
seré, quasi imperceptible d’ella,
aleshores pausadament
m’acomiade de Morfeu.
Com un nen, maldestrament,
m'aixeque del repòs de la nit,
descórrec les cortines
i esguarde delitosament
la meua petita parcel·la de cel
encaixada entre els edificis
que envolten la plaça
de verdors d’arbreda.
Baixe la mirada que s’atura
en l'home que passeja un gos menut,
davant de la jove cambrera
que para les taules,
aleshores un feix de claredat
em mulla amb calidesa el rostre.
Renaix, i en la intimitat del ser,
sent en mi, habitar la vida.


                  Vicent Jaume Almela i Eixau


                                          Cuaderno de Poesía #8 de Poetas sin sofá